Jaume Rocamora

Jaume Rocamora va néixer a Tortosa l’any 1946. L’any 1965 realitzà la seva primera exposició individual al Cercle Artístic de Tortosa, i el 1978 presentà a l’Ateneu de Barcelona l’exposició Els Cartrons i Rocamora, on plantejava per primer cop la seva gramàtica bàsica d’una pintura geomètrica que no ha abandonat fins a l’actualitat.

La seva tècnica es basa fonamentalment en l’ús de cartrons, que treballa retallant, encolant i formant estructures de diferents relleus, amb predomini de la línia i el pla esgaiats, dins uns paràmetres constructivistes. En aquest sentit destaquen les primeres sèries (Matèries primeres, 1978; Sistemes compositius, 1987; Encaix concloent, 1993).

Ha exposat en nombroses ocasions en altres ciutats de l’Estat espanyol i a l’estranger. A partir de la segona meitat dels anys noranta introduí components formals i conceptuals nous: el color i la tradició grega clàssica (Thalassa, 1998; Rietveld, 2005).

És autor de diversos quaderns d’obra gràfica i llibres d’artista. Els darrers anys ha realitzat diverses instal·lacions, en les quals ha col·laborat amb el músic Josep Bagès, com Laberint (2005) o Elements de conducta i transport (2009), reflexionant sobre els límits plàstics de la línia i transportant la geometria dels seus collages a l’espai tridimensional. L’any 2012, i per celebrar el cinquantè aniversari de la seva primera participació en una mostra col·lectiva, exposà una retrospectiva de la seva obra al Museu d’Art Modern de Cotlliure.

Rocamora

Diàleg de medis
1990
Dibuix al carbonet sobre paper fet a mà
87 x 121 cm

L’autor va realitzar aquest dibuix amb tècniques tradicionals i d’ofici on, avui dia, l’aprenentatge és una virtut de lo possible en el món de l’aportació creativa.

Damunt d’un full de paper fet a mà, el traç opta per les línies paral·leles que amb les obliqües que aporten força i formen un teixit visual. El carbonet i l’esfumí, o barreta de cel·lulosa tova, fa que els grisos guanyen tons en dos direccions, d’ombra a negre fosc.

El blanc delimita l’espai i fa possible organitzar el conjunt mentre que la calidesa dels materials produeix que es desperti un desig tàctil en els sentits de l’usuari que no solament mira sinó que també s’integra en l’obra.