La Figuració Narrativa. Una història parisenca dels anys 60

Obres de 12 artistes de la Figuració Narrativa, pilar fundacional de la col·lecció de la Fundació Stämpfli

Eduardo Arroyo / Saint-Bernard Tonnelet
Gianni Bertini / Ruïnes de Tèbes
Henri Cueco / Chiens courant
Erró / Coup de vent
Gérard Fromanger / Sans dessus dessous, tête à tête, rouge, jaune, bleu
Peter Klasen / The Beauty and the Dummy & 2 volants et chaine, electrified floor
Jacques Monory / ANG, n.5
Bernard Rancillac / Roue de la Connaissance /
Marco del Re / Figure with tool III
Antonio Seguí / Las Rubias al Sol
Peter Stämpfli / Town & Country, n.2
Jan Voss / Verwandlung (Transformació)

París, anys 50

Quan les guerres acaben, els seus efectes perviuen. París, després de la II Guerra Mundial, va necessitar un temps per a deslliurar-se de la càrrega que el conflicte va deixar. L’abstracció de l’anomenada Escola de París dominava el món de l’art. Amb noms diversos, informalisme, abstracció lírica o expressionisme abstracte, els llenços reflectien la mirada interior de l’artista invocant meditacions o pregonant íntimes ferides a través de pinzellades i taques de color.

1960

Una nova generació s’allunyava del passat per crear el seu lloc en el futur. París vivia un clima juvenil llibertari profundament polititzat i els artistes joves estaven disposats a trencar amb el capitalisme i les formes de vida establertes. Creien fermament que l’artista, com a intel·lectual, havia de fer del seu pensament el pilar de la seva obra i del seu art un front de combat artístic i social. S’oposaren de manera resolta a la Guerra Freda, a l’amenaça nuclear, al colonialisme, a la violència de les guerres d’Algèria i del Vietnam així com a l’exaltació del desig consumista.

1964

L’exposició Mitologies quotidianes al Museu d’Art Modern de París va proposar una reinvenció de la figuració lligada a la narració, la vella forma d’expressió humana transmissora de coneixements, emocions i valors a través de fets reals o ficticis. Es van inspirar en tècniques mai utilitzades en l’art, pròpies dels mitjans que renovaven l’univers visual de les grans ciutats: la publicitat, les fotonovel·les, el cinema o el còmic. Per als artistes de la Figuració Narrativa, cada obra era una escena d’una història que desafia l’espectador a ser imaginada.

Maig de 1968

Aquells joves van voler canviar el món portant l’art al carrer i el carrer a l’art. La Figuració Narrativa va ser el principi d’un camí artístic que perdura fins avui insistint sempre a la funció social i política de la imatge plàstica.

2025

Si als anys 60 van introduir en la pintura la seva versió del real quotidià, l’espectador d’avui, saturat d’imatges, l’ha de mirar a través d’altres prismes, combinant les històries originals amb lectures contemporànies.