La Fundació Stämpfli inaugura, aquest dissabte, a les 13 hores, la seva nova exposició temporal. Com la presentada el mes de maig de l’any passat, es tracta d’una triple mostra simultània. El punt de partida, a la Sala 1, serà una revisita a l’ebullició artística del París de la dècada dels 60. Aquell context històric es complementa, a la Sala 2, amb una recreació de l’empremta que Peter Stämpfli va fer per a la seva exposició de 1980 al Centre Pompidou de París i, a la Sala 3, amb una selecció d’obres del fons propi de la Fundació.

El fil conductor de la nova triple exposició de la Fundació Stämpfli intenta respondre a la pregunta cap a on ens porten les imatges?. A París, al llarg dels anys 60 –i, especialment, després del Maig del 68–, els artistes van interrogar profundament la imatge i la seva definició.

En un context de grans transformacions socials i polítiques, alguns artistes, com els de la Figuració Narrativa, van fer de la pintura una eina crítica. Les seves obres denunciaven les tensions del món contemporani: el consumisme, la Guerra Freda o els conflictes colonials. Altres, en canvi, van rebutjar la imatge com a relat o com a missatge. Van reduir la pintura a formes essencials, repetitives, gairebé anònimes, fins a convertir-la en una presència literal. Entre aquests dos pols es van obrir múltiples camins: la pintura es va desmuntar, es va analitzar i es va reinventar. Materials, suports i gestos van esdevenir el centre de l’experimentació.

Més que oposar estils, la nova exposició de la Fundació Stämpfli presenta un moment d’intensa transformació. Un temps en què la pintura –figurativa o no– va ser posada en qüestió i redefinida. Un procés que, encara avui, continua obert.