París, anys 60. Cap a on ens porten les imatges?

Hi ha moments en què les imatges deixen d’explicar el món per començar a posar-lo en dubte. El París dels anys 60 va ser un d’aquests moments.

A París, durant la dècada dels 60 del segle XX –i amb més intensitat després del Maig del 68–, l’escena artística francesa va viure una profunda transformació. Els artistes van explorar noves tècniques, materials i formats, posant en qüestió la naturalesa i la funció mateixa de la imatge. Des de la segona meitat del segle XX, la societat, l’economia, la ciència, la tecnologia i els mitjans de comunicació van transformar els hàbits de vida del món occidental. En aquest context, van emergir noves formes d’avantguarda.

Els artistes vinculats a la Figuració Narrativa van enarborar la dimensió política de la imatge. Les seves obres es concebien com a eines amb què denunciar les contradiccions de la societat capitalista de postguerra i, especialment, l’hegemonia dels Estats Units. L’art esdevenia, així, un espai de confrontació ideològica, marcat pel rebuig del consumisme, la Guerra Freda, l’amenaça nuclear i les guerres d’Algèria i del Vietnam.

Altres artistes, en canvi, van desconfiar de la imatge com a vehicle de relat o d’ideologia. En contraposició, van explorar una pintura reduïda a formes elementals i geomètriques, derivades d’un gest mínim i repetitiu, en què la mà de l’autor tendeix a desaparèixer. L’obra es presenta com un fet literal, sense temps ni narració. Les imatges “no havien d’explicar”, sinó que “havien de ser”.

Les direccions d’aquesta recerca van ser múltiples. La imatge, entesa com a producte social, va ser sotmesa a processos de dissecció i desmuntatge per analitzar-ne la materialitat. En aquest sentit, artistes vinculats al moviment Supports/Surfaces van investigar el suport pictòric mateix, descomponent-lo i replantejant què és una pintura. Paral·lelament, es van desenvolupar pràctiques intermèdies, sovint iròniques o distanciades, que combinaven diverses posicions i incorporaven recursos com el fragment, la repetició, la cita i el desplaçament, en la línia del gest duchampià del ready-made.

Aquesta exposició no oposa estils, sinó que presenta un camp de forces. Un moment en què la pintura –figurativa o no– va ser radicalment posada en qüestió, en un procés que, encara avui, continua obert.