Pierre Buraglio

L’obra

D’après… Auguste Radier (Le Grand Pin parasol)
(Segons… Auguste Radier [El gran pi parasol]
2003
184 x 177,5 cm / 72,4 x 69,8 in.
Oli sobre contraplacat

El títol de l’obra, “D’après…”, fa referència a una sèrie de dibuixos i pintures de Buraglio fetes a partir d’obres d’artistes del passat: Poussin, Cézanne, Gauguin i d’altres. Auguste Ravier va ser un paisatgista francès del s. XIX, precursor de l’impressionisme, amic de Corot i Ingres entre d’altres. El Gran Pi Parasol és una de les seves obres que Buraglio pren com a punt de sortida per a fer quelcom molt diferent.
La decisió prèvia de l’artista va consistir en treballar a partir d’una pintura ja existent com si pintés davant la natura. Pren com a motiu natural no un paisatge ni una figura o una vista urbana sinó una pintura feta fa més de 100 anys per un altre artista. No pretén reproduir una obra d’art sinó crear-ne una altra. Per aconseguir-ho selecciona parts de l’obra que l’inspira, les retalla i les recompon amb el seu propi llenguatge plàstic.

L’obra està formada per dues parts a manera de díptic vertical: la superior, més ampla, amb la gran corona de l’arbre: una massa pictòrica verdosa que amaga amb dificultat les branques-nervis que parteixen d’un gran nus, meitat ferida, meitat matriu. Remarquem l’aura blavosa que l’envolta com si l’arbre hagués capturat el reflex del cel en la seva silueta. La inferior, amb una gran roca clara, damunt un terreny inclinat cap a la dreta. Una figura, tal vegada femenina, anònima, de perfil i en ombra, s’hi recolza aixecant el braç esquerre que surt de l’espai pictòric. A l’esquerra, la cúpula d’una petita construcció mediterrània es retalla sobre el fons

L’autor

(1939, Charenton-Le-Pont, França)

Pierre Buraglio fa més de seixanta anys que està en actiu en l’escena artística francesa i va ser un dels impulsors de l’abstracció, inventant un estil de pintura sense pinzell basat en l’assemblatge o el desviament de materials compostos o manufacturats. Encara que el seu enfocament creatiu l’assimila al moviment Supports/Surfaces, que es va formar a finals de la dècada de 1960 per antics alumnes de l’École des Beaux-Arts de Montpeller i l’École Nationale Supérieure des Beaux-Arts. La seva ja clàssica sèrie D’après… , realitzada amb llapis de grafit, tinta xinesa o pintura a l’oli des dels anys 70, conviu amb altres obres més abstractes o realitzades amb altres tècniques, cosa que posa en relleu la seva inventiva incessant. L’emmascarament, el grapat, la retallada, el collage i l’assemblatge posen a prova el seu desig de trencament de renovació.