Philippe Cazal

Les obres

DESORDRES / DES ORDRES
(DESORDRES / ORDRES)
2009
Díptic, obra múltiple en 3 ex (exemplar n°1)
80 x 80 x 0,15 cm cadascun
2 Fulls de plàstic vermell i negre, tallat a làser i vis

En francès, les paraules o expressions desordres i des ordres es confonen fonèticament, ja que el seu so és idèntic. Però el  significat és antagònic: desordres i ordres. I el resultat també, els desordres fan miques les ordres.
El fet de situar les dues paraules una al costat de l’altre emfatitza la proximitat semàntica però també la distància social d’ambdues.
No són casuals els colors negre i vermell dels fulls de plàstic utilitzats com a suport en negatiu, colors tradicionalment vinculats als moviments revolucionaris.

Els jocs de paraules en la tradició literària francesa engloben diverses tècniques i formes d’expressió que utilitzen el llenguatge d’una manera lúdica i creativa. Aquests jocs poden anar des de simples jocs de paraules per a divertiment fins a estructures més complexes, com les restriccions literàries del grup OULIPO, OUvroir de LIttérature POtentielle, (Obrador de Literatura Potencial), o jocs de llenguatge en obres específiques. Sovint serveixen principalment per qüestionar el llenguatge mateix, entretenir, enriquir el significat o crear efectes còmics o poètics.

LA SOLITUDE DE LA PENSÉE
(LA SOLEDAT DEL PENSAMENT)
2009
120 x 80 x 1,5 cm 
Fulla de plàstic blanc retallat a làser

La referència a la soledat de l’acte de pensar, inseparable de l’ésser humà, ja és un clàssic en les reflexions filosòfiques al llarg de la història: Plató, Nietzsche, Schopenhauer, com a exemple. Cazal afegeix un altre dimensió visual; les paraules retallades sobre un plàstic blanc i situades sobre el mur blanc del museu, de la galeria d’art o de la sala d’un col·leccionista, gairebé desapareixen, esdevenen invisibles accentuant la soledat de la que parla l’artista

L’autor

(La Redorte, França, 1948)

Una de les formes més conreada dels jocs de paraules , com el de l’obra anterior, ha sigut la de jugar amb la similitud sonora de dues expressions o paraules amb significats diferents. Des de Raymond Roussel, passant per la revistes satíriques de finals del s. XIX i Alphonse Allais, Raymon Queneau o Georges Perec com a exemples del s. XX, aquesta tradició va arribar a l’art a través del surrealisme, Dadá i del grup anomenat significativament Lletrista del que en van sorgir diferents branques.Isidore Isou va ser un dels creadors seminals del que se’n van escindir diversos poetes i artistes com Raymond Hains, Jacques Vileglé o François Dufrêne entre altres.

Phillipe Cazal després d’estudiar a l’Escola Nacional Superior de les Arts Decoratives de París fins l’any 1973, va crear conjunts d’objectes inspirats en la ciutat, la cultura, els problemes socials, l’economia, la política, la poesia i la posició de l’artista contemporani dins la ciutat. Tot ells ressonen com a diagnòstic i símptoma social.
Molt sensible als canvis del seu temps, fa temps que va deixar de limitar-se a les disciplines tradicionals de les belles arts per abraçar altres camps creatius (moda, publicitat, comunicació, màrqueting, etc.), absorbint les característiques de la seva època per reflectir-la i contrarestar-la millor.
Des del 1984 es presenta com un “artista publicitari”, transforma el seu nom en un logotip i desenvolupa la seva “imatge de marca” subvertint els codis del món del màrqueting i la publicitat.