Joan Rocamora

Diàleg de medis
1990
87 x 121 cm
Dibuix al carbonet sobre paper fet a mà

Damunt del full de paper artesanal, el traç opta per les línies paral·leles i obliqües que aporten dinamisme formant un teixit visual. El carbonet i l’esfumí, o barreta de cel·lulosa tova, fa que els grisos guanyin tons en dues direccions, d’ombra a negre fosc amb una cadència mesurada per la simetria del conjunt.
És això especialment remarcable en el clarobscur que es va formant des dels dos costats laterals del paper fins les estretes franges obliqües del color blanc del paper. L’obra, analitzada d’un costat a l’altre o de dalt a baix, comença i acaba de la mateixa manera. Podria continuar més enllà dels seus límits fins a l’infinit.

L’autor

(1946, Tortosa, Catalunya)

L’obra de Rocamora, d’una abstracció geomètric absoluta, es fonamenta en la simetria i la materialitat dels medis emprats. El títol considera l’obra com el resultat d’una conversa entre les qualitats del paper fet a mà per l’artista, les característiques del carbonet amb el que aquest treballa i el propi treball manual.La geometria situa l’espectador davant d’una topografia definida pels medis. El blanc delimita l’espai i fa possible organitzar el conjunt, mentre que la calidesa dels materials produeix que es desperti un desig tàctil que porta a aproximar l’espectador a l’obra.
L’autor realitza els seus dibuixos amb tècniques tradicionals i d’ofici considerant l’aprenentatge com l’eina que amplia permanentment lo possible en el món de l’aportació creativa.
La presentació de la seva gramàtica plàstica es va produir el 1978, a l’Ateneu Barcelonès en l’exposició Els Cartrons i Rocamora, on va plantejar per primer cop una pintura geomètrica que no ha abandonat fins l’actualitat.
La seva tècnica es basa fonamentalment en l’ús de cartrons, que treballa retallant, encolant i formant estructures de diferents relleus, amb predomini de la línia i el pla esgaiats, dins uns paràmetres constructivistes. En aquest sentit destaquen les primeres sèries (Matèries primeres, 1978; Sistemes compositius, 1987; Encaix concloent, 1993).