Peter Stämpfli

Les obres

Rouge Baiser
1966-2002
92 x 242 cm
Oli sobre tela retallada i muntada sobre bastiment amb la forma de la imatge

Rouge Baiser representa uns llavis femenins en un format de més de 2 m d’amplada d’un color vermell intens. Stämpfli va retallar la tela, muntant-la en un bastiment que seguia amb precisió la forma de la silueta dels llavis.
Va quedar separada uns centímetres  de la paret de manera que avança en el espai de l‘espectador buscant la sensació de que flota o potser ha quedat flotant quan la resta del cos ha desaparegut. Sense arribar a les tres dimensiones, l’objecte sobrepassa las dues dimensions tradicionals de una pintura.
Són només uns llavis i un color, el vermell del petó que en la iconografia del s. XX han esdevingut símbol de la passió, de l’erotisme, del desig. Passats quasi 60 anys d’aquesta obra, la imatge d’uns llavis vermells potser ja no sorprèn però l’obra segueix conservant la força original.
Rouge Baiser està exposada de manera permanent en la  sala A  de la Fundació Stämpfli formant part de la mostra del “diccionari d’objectes i de gestos quotidians” que Stämpfli va pintar entre 1963 i 1970. L’objectiu era abstreure’ls de la banalitat de la vida diària i portar-los al taller de l’artista representats a través de la tècnica manual pròpia de la gran tradició pictòrica: la pintura a l’oli. Va ser aquesta la seva presa de posició artística i la d’altres artistes joves de l’època, per a tornar a introduir l’objecte i la figuració adaptada al canviant context social d’aquells anys, contemporània del pop-art i dels nous realismes.
L’obra, pintada el 1966, es va cremar en l’incendi del taller de l’artista l’any 1990. És la única de totes les que van desaparèixer que l’artista va tornar a fer. Va ser l’any 2002 a petició especial de Daniel Abadie, comissari de l’exposició que aquell any el Jeu De Paume de París va dedicar a Peter Stämpfli. Abadie va convèncer l’artista de la necessitat de comptar amb l’obra a la que va reservar un lloc privilegiat.

Town & Country, nº 2
1972
351 x 215 cm
Oli sobre tela sobre bastiment retallat

A partir de 1970 fins a 1990, Peter Stämpfli abandona l’inventari d’objectes i gestos de la vida diària per centrar-se en un únic tema, símbol i mite modern de la societat mecanitzada: el neumàtic i la seva geometria.
Desapareix el color reemplaçat per tons del negre i del gris, essent molt important la dilatació de les dimensions de les obres i els grans formats de pintures i d’escultures es projecten vers l’espai de l’espectador.
La pintura representa de manera vertical i en gran format, la meitat superior d‘un neumàtic, pintat sobre una tela retallada seguint la silueta i col·locada damunt d’un bastiment fet a mida per a l’obra.
La seva localització en la sala 1 i les mesures de l’obra serveixen d’indicador, a manera d’estela de grans dimensions, d’allò que el visitant trobarà en les tres sales dedicades a l’exposició antològica de l’evolució artística de l’artista suïs, resident a París, nomenat fill adoptiu de la vila pel consistori de Sitges l’any 2004 i creador el 2010 de la Fundació que porta el seu nom.

L’autor

(Deisswil, Suïssa, 1937)

Peter Stämpfli està abastament explicat com a artista, tant en els apartats del menú de la seva exposició permanent com en els que expliquen la Fundació que porta el seu nom i la seva relació amb Sitges.
Aquí ens limitarem a parlar d’ell en relació a aquesta obra en concret.
La seva personal reintroducció de l’objecte i la figuració adaptada al canviant context social d’aquells anys, contemporània del pop-art i dels nous realismes, va prendre la forma de representacions del més banal o impersonal, del gest quotidià de prendre el primer cafè del dia, obrir el diari, un tomàquet o, com mostra qualsevol de la resta de les obres exposades a la sala A, abans esmentada.però també d’altres que no són aquí com una màquina de rentar, una nevera, un paquet de cigarrets, un telèfon, la mà que sosté un barret o un vas. Sempre sobre un fons blanc o groc, un espai neutre i continu amb colors plans i fons neutres que evoquen clarament l’estil de l’anunci publicitari.
Exactament en aquell any 1966, als Estats Units d’Amèrica, dins del moviment minimalista abstracte, artistes com Frank Stella o Ellsworth Kelly també retallaven les seves obres geomètriques convertint-les en volum de manera similar al que Stämpfli estava fent amb els llavis del Rouge Baiser.
Stämpfli va centrar la seva mirada en els aspectes més atractius de l’automòbil més modern d’aquells anys. No va tardar en concentrar-se només en el neumàtic i més en concret, en la banda de rodament i el perfil geomètric d’aquesta part amagada, poc visible, fosca i sempre bruta però imprescindible pel funcionament d’un vehicle a motor.
Aquí va començar una llarga carrera centrada en la investigació d’una geometria abstracta continguda en el més concret dels objectes industrials.