Michel Tyszblat

L’obra

Ebrar
1974
89 x 116cm
Pintura de poliuretà sobre tela

Ebrar,de l’any 1974, forma part de la sèrie dedicada a l’univers de la tecnologia i del motor que Tyszblat pinta entre 1970 i 1978. Va afirmar, “el que m’interessa és la tècnica, els aparells, les màquines tan perfectes, tan polides en la seva aparença i tan complexes en el seu interior”. El seu món il·lustra la mecanització dels estils de vida, “l’omnipresència i l’omnipotència” de la tecnologia. Desmunta els objectes i els remodela creant una síntesi  inspirada en el món fred i invasor de la indústria i del motor d’explosió, símbol o metàfora de la matriu que genera energia. Cilindres, bugies, pistons, cables, tubs i pantalles floten en un espai irreal, dispersos o connectats formant noves combinacions mecàniques amb un aspecte elàstic que modifica la seva silueta original. Adquireixen un aire de ciència-ficció quan en realitat estan presents i juguen un paper fonamental en les nostres vides.
Les formes estan clarament dibuixades i es retallen sobre el fons de manera nítida sense superposicions ni confusions. L’ambient creat en l’obra és més propi d’un laboratori que d’un taller mecànic.
L’ús de la pintura al poliuretà, tècnica utilitzada per pintar cotxes, o paviments reflectants, donen una sensació d’espai asèptic. Sense presència humana, les peces tenen vida pròpia i semblen està posseïdes per una vida autònoma.

L’autor

(París, 1936 – 2013)

El llenguatge plàstic de Michel Tyszblat és un diàleg constant entre figuració i abstracció. Entre improvisació i mètode, lirisme i ascetisme, colors vius i tonalitats trencades, les seves obres contenen quelcom de somni i de meditació.
Tyszblat es va sentir a prop de la Figuració Narrativa; amic i company dels artistes d’aquell moviment com Bernard Rancillac, Jacques Monory o Hervé Télémaque, aviat va prendre un camí paral·lel, estimant-se més evolucionar en solitari.
Aquesta recerca personal té com a mínim dues dimensions que definiran la seva obra. Tyszblat no considerava necessari abandonar la pintura abstracta ja que la considerava una de les grans ruptures de l’avantguarda. Les figures biomòrfiques de Joan Miró, els colors saturats de Vassili Kandinski o, en uns anys posteriors a l’obra que ens ocupa, les transparències de les capes de pintura d’Arshile Gorky defineixen un tractament pictòric que demostra un acurat interès per  l’expressionisme abstracte americà i per la pintura que s’havia fet des dels anys 50 als Estats Units. 
Paral·lelament Tyzsblat s’aparta de la dimensió més política i social de la Figuració Narrativa, en un moment històric on els efectes del maig del 68 a París, les guerres colonials i les tensions socials estava també molt present l’ambient dels artistes joves. Sembla com si veiés en Arshile Gorky un model  de l’artista que, sense entrar en confrontació amb el seu amic Breton, des de 1947 es va negar a ser considerat surrealista mentre alguns destacats expressionistes abstractes com Newmann i Pollock el van considerar la llavor del seu moviment. Tyszblat, que sempre havia posat noms gairebé incomprensibles a les seves obres i que semblen acrònims més o menys fantasiosos, va titular un tríptic de l’any 1973, Hommage à Arshyle Gorki en l’única referència a un artista al llarg de la seva obra.
La síntesi entre dos models d’abstracció històricament antagònics, el model geomètric i el model orgànic conviuran en la seva pintura
L’obra de l’artista es desenvolupa al llarg de quasi cinquanta anys, entre 1967 i el 2013. El seus biògrafs la divideixen en una sèrie d’etapes que anomenen illes.
Després de la dedicada a les joguines i la infància entre 1967 i 1970, es va submergir en la reflexió sobre la presència de tecnologia, etapa a la que pertany l’obra que estem comentant. A partir de 1970 va anar evolucionant cap a l’abstracció fins el 1980 quan es va produir un canvi important.
Apareix per primera vegada la tercera dimensió i la figura humana que, esquemàtica i estilitzada, es mou pels carrers de París en un espai esplèndid de color però incòmode, dens i ple d’obstacles.
En la dècada dels 90, l’anomenada sèrie dels retrats indica un canvi substancial. La superposició de capes pictòriques i la descomposició de les figures sense abandonar un  cromatisme intens ens assenyala la manera en que l’artista s’endinsa en un expressionisme que ja no abandonarà.
Les darreres etapes, dels grotescos i les sarabandes es refereix a la dimensió musical de Tyszblat. Pianista, compositor, intèrpret de jazz des dels nou anys –havia actuat en públic al costat de músics de renom-, Tyszblat introdueix el jazz, “aquesta paraula màgica que sona com una descàrrega elèctrica”, en la seva pintura. Títols amb noms de peces clàssiques del be bop, amb referències a grans artistes com Charlie Parker, Billie Holiday o Miles Davis defineixen l’última gran sèrie de Tyszblat que no va deixar mai d’obrir-se a noves temàtiques que es van interrompre el 2013 amb la seva mort.