Dades Biogràfiques
Nascut a Madrid el 1937. Viu i treballa a l’Estat espanyol i a París. Eduardo Arroyo conrea la pintura en tant que autodidacta des de 1949, fa estudis de periodisme a Madrid (1956-1957). Comença a treballar com articulista, però ha d’exiliar-se a París el 1958 degut a les seves posicions anti-franquistes. La seva primera exposició personal té lloc el 1961. El 1965 treballa amb Gilles Aillaud i Antonio Recalcati, i participa al moviment de la Figuration Narrative. Participa als esdeveniments de maig del 68 i, tot militant contra la política del caudillo, és detingut a l’Estat espanyol i expulsat el 1974. A França obté l’estatut de refugiat polític. Després de la mort de Franco, restableix lligams amb el seu país, que li ret un reconeixement oficial.
Breu Cronologia
Des dels seus inicis, Eduardo Arroyo realitza una obra compromesa, vector de crítiques polítiques i socials. El 1963 pinta retrats de dictadors, de Franco i de Hitler, de Mussolini o de Salazar. Es prohibeix l’exhibició de les seves teles a l’Estat espanyol. El 1965, amb Aillaud i Recalcati, pinta un políptic que provoca un escàndol: Vivre ou laisser mourir ou la fin tragique de Marcel Duchamp. El 1966 s’oposa a Miró en la sèrie Miró refait ou les malheurs de la coexistence. Rebutja tota estetització de l’art i defensa l’exemplaritat de l’obra, la força de la imatge. Vol que la seva pintura sigui accessible a una majoria de persones. En els anys 80, les seves sèries de teles-manifestos estan pintades en colors molt vius i llisos. Crea també escultures per a les quals utilitza “la terrissa, el ferro, la pedra, el guix“ i el bronze (sèrie Les Ramoneurs). Des de finals dels anys 80, realitza grans pintures d’Història/d’històries, com La Guerra de los mundos (2002), en la que oposa simbòlicament els Estats Units i Europa. Concep igualment els decorats i els vestits per als espectacles de Klaus Michaël Gruber (Othello, 1996). És l’autor de dues narracions breus Panama Al Brown (1982) i Sardines à l’huile (1990) i diu de la seva pintura que és “d’alguna manera literària (…). Hi ha un principi, un final, personatges, i l’ambigüitat pròpia de les novel·les. Es tracta per tant d’una narració, com si hagués escrit una quinzena de novel·les…“
P.L.T.