Dades Biogràfiques
Nascut a Neuilly-sur-Seine, prop de París, el 1936. Viu i treballa a París. Des dels seus inicis, Jean-Jacques Lebel exerceix a la vegada l’activitat artística, l’escriptura i edició, l’organització d’exposicions, la militància política, etc. Anuncia: “No accepto de doblegar-me a les exclusives, als tancaments clàssics, a les capelletes, als dogmes, ni en poesia, ni en art, ni en la vida”. El 1955, any de la seva primera exposició personal, publica la revista Front Unique. Teòric de Fluxus, realitza happenings a partir de 1960 i tradueix al francès els textos de William Burroughs, Allen Ginsberg, Lawrence Ferlinghetti, Gregory Corso, etc. És co-organitzador de L’Anti-Procès, manifestació iexposició contra la guerra d’Algèria i la tortura (1960-1961). Dóna naixença al Festival de la Libre Expression (1964) i al Festival international Polyphonix (1979) que fan una crida a artistes, poetes, cineastes i músics de tot el món. El 1968 participa al Mouvement du 22 mars, en el grup anarquista Noir et Rouge i a Informations et Correspondances Ouvrières. Més endavant, produeix emissions per a France Culture i organitza exposicions com Dessins d’écrivains (Imec, Abbaye d’Ardenne, França, 2008).
Breu Cronologia
El 1960 Jean-Jacques Lebel és autor d’un primer happening europeu: L’Enterrement de la Chose (Venècia). Amb Baj, Crippa, Dova, Erró i Recalcati, pinta el Grand Tableau Antifasciste Collectif (1960). Produeix a continuació happenings, performances i accions, “poesia directa” amb Erró, Robert Filliou, Allan Kaprow, Tetsumi Kudo, Claes Oldenburg, Yoko Ono, Nam June Paik, Daniel Pommereulle, etc. Crea collages i pintures sobre fusta, polítics (Mao/de Gaulle relation d’État à État, la contre révolution permanente, 1964), eròtics o homenatges (Mon cœur ne bat que pour Picabia, 1962). Fa escultures sonores modificables. Després d’una llarga interrupció, exposa de nou a partir de 1988. Mostra al Centre Pompidou a París un Monument à Félix Guattari, immensa màquina multimèdia motoritzada i giratòria on intervenen “performers” (1994-1995). Presenta Reliquaire pour un culte de Vénus (1998-2004): una gran instal·lació d’imatges i d’objectes, que evoluciona en funció dels llocs d’exposició. El 2000 crea un dispositiu sonor (Bel Canto dadaïzat), “canvia el discurs” i transforma una escultura d’Arno Breker [escultor nazi] (Aurora – instal·lada en la teulada del Kunst Palast de Düsseldorf) i dos nus de Gottschalk, muntant guàrdia davant l’entrada. Realitza una pel·lícula i una instal·lació vídeo, utilitzant el procediment del morphing, amb diferents representacions de la deessa del plaer: Les Avatars de Vénus (2001-2007).
P.L.T.