Carlos Cruz-Díez
L’obra
Jaune additif Denise «A» (Groc aditiu Denise «A»)
2007
180 x 80 cm
Cromografia sobre alumini Dibon
Groc additiu Denise “A”, està formada per línies de 3 mm d’amplada, de colors negre, vermell i verd, traçades verticalment de dalt a baix. La proximitat de línies i la combinació de colors crea una forma geomètrica aparent, un rectangle grogós allargat que travessa diagonalment l’obra. Quan ens hi apropem podem comprovar que ni el perímetre del rectangle existeix ni tampoc el color groc. Només existeixen en la nostra percepció, sobre tot el color groc, un color additiu -afegit- creat per la vibració òptica en la nostra retina degut a la juxtaposició de les estretes línies verticals de colors verd i vermell .
També el rectangle que distingim és el resultat de l’acumulació de les línies de color, però no són formes en el sentit tradicional del terme. Es produeixen en l’àmbit fisiològic, visual i també psicològic ja que la nostra ment no veu un color aïllat sinó el conjunt cromàtic global.
La creació del groc en el nostre cervell es fonamenta en la descomposició de la llum blanca en tres colors primaris: el verd, el vermell i el blau. Cada parell de colors primaris barrejats generen els colors secundaris, el groc, el cian i el magenta. La resta de tonalitats s’obtenen modificant la quantitat d’intensitat del colors que es barregen. Per tant, i tornant a la nostra obra, Groc additiu és el color obtingut per la barreja en la nostra retina del verd i el vermell.
El nom Denise és un homenatge a la galerista de Cruz-Díez, Denise René que des de l’any 1955 va protegir i estimular a la nova generació d’artistes cinètics després de la II Guerra Mundial. Aquesta obra té alguna altra versió, d’aquí que se la classifiqui com a “A”, i va ser feta el 2007 possiblement amb motiu de l’exposició que aquell any va fer CCD a la galeria de René.
L’autor
(Caracas, Veneçuela, 1923- París, 2019)
Carlos Cruz-Díez, amb Alejandro Otero i Jesús Soto, configuren la tríada d’artistes que després de la II Guerra Mundial van situar Veneçuela a la geografia de l’art modern. Van trobar en l’abstracció geomètrica els fonaments per desenvolupar els seus conceptes artístics en el marc de l’art cinètic, pràctiques que experimenten amb la modificació de la percepció que produeixen la llum, el color i el moviment, seguint el camí obert per alguns artistes de les avantguardes històriques com Duchamp o Moholy-Nagy, Calder i Naum Gabo.
CCD va néixer a Veneçuela l’any 1923. Era un país pobre amb escassos recursos controlats per cabdills locals i governat per freqüents règims autoritaris i dictadures militars. Només a partir dels anys 20 i 30 del s. XX, quan es va posar en marxa l’explotació del petroli a Veneçuela, els beneficis econòmics van permetre una certa modernització de les infraestructures del país però no la millora de la situació de pobresa i injustícia social d’una gran part del poble veneçolà.
La modernitat artística i les avantguardes eren quasi desconegudes a Veneçuela i CCD, com els seus companys de generació, consideraven un deure històric ”inventar” una cultura moderna que no havien heretat.
El malestar que produïa a CCD els dubtes sobre la seva identitat com artista, la incertesa sobre el futur polític i cultural del país i l’atracció de París com a capital històrica de la modernitat, el van decidir a viatjar a Europa el 1960 on es va reunir a París amb el seu amic Jesús Soto.
CCD havia alternat els estudis d’art amb el treball a la premsa com a dibuixant i era un bon coneixedor de les tècniques fotomecàniques per imprimir en color. També havia estudiat les teories històriques sobre el cromatisme, des de Goethe a les de la Bauhaus fins arribar a les teories industrials d’Edwin Land, inventor de la Polaroid. Quan s’instal·la a París ja estava convençut d’haver trobat el tema fonamental de la seva carrera com artista: “llençar el color a l’espai”, un discurs artístic original basat en la percepció del color produïda per la fisiologia de l’ull humà i que ha anat desenvolupant des de 1954 fins el final de la seva vida. Es va basar en constants experiments amb la irradiació que es produeix quan dos plànols de color es toquen i generen una línia cromàtica virtual; amb les induccions o creacions òptiques de colors complementaris, i amb altres formes de modificació i recreació cromàtica amb les que situa l’espectador com l’involuntari “autor” d’una obra que va sent modificada amb el seu propi moviment. CCD va anomenar “mòduls d’esdeveniment cromàtic” a les estretes línies de colors que generen la percepció de nous colors, i “fisiocromies” a les obres en les que la retina genera nous cromatismes gràcies a les propietats físiques del color.