Jacques Monory
Les obres
ANG. nº 5
1997
250 x 390 cm
Oli sobre tela i contraplacat
Aquesta obra pertany a la sèrie ANG. formada per sis obres, feta entre 1997 i 1999 sense ordre cronològic: ANG. nº 5 és de 1997 i en canvi, ANG. nº 1 és de 1999.
La pintura és un díptic de gran format amb dues plaques de fusta afegides, una a la part baixa de l’esquerra i una altra a la dreta del mateix material.
El títol ANG. indica les tres primeres lletres de les paraules franceses, Ange (Àngel) i Angoisse (Angoixa). La sèrie confronta la contradicció entre les dues paraules.
Sobre el fons blau marí quasi negre, travessat per unes estretes línies en ziga-zaga a manera d’esquerdes i per altres superfícies geomètriques irregulars es filtra un groc solar en el que s’endevinen parts de fulles de palma. Dues figures humanes ocupen llocs oposats de manera diagonal: un home assegut amb els colzes damunt d’una taula, contempla el conjunt i una dona caiguda al peu d’unes escales.
En el centre, en un requadre, un revòlver sostingut per una ma femenina apunta en la nostra direcció. Al costat dret veiem, una prima i esmolada punxa metàl·lica corbada com un ham. Des de l’esquerra entren en el quadre unes mans amb guants blancs i mànigues negres amb els punys de camisa blancs, sostenint sis daus amb les lletres i les xifres del títol de l’obra. A la dreta, en la meitat inferior, una figura femenina blava, en actitud d’alçar-se.
Sembla necessari per a l’espectador saber que és la mateixa figura que Monory va crear el 1997 per a una instal·lació titulada Prendre l’aire/Cal fer sortir els àngels de les esglésies, que va fer a l’església de l’Hospital Charles Foix d’Ivry-sur- Seine. És la imatge d’un àngel fugit, alliberat de la seva condició d’àngel protector.
Baiser n° 15 (multiple n° 1/3)
(Petó nº 15, múltiple nº1/3)
2000
50 x 50 cm
Sérigraphie
Sobre un fons d’aquest color en el que s’endevinen les crestes blanques d’onades del mar, veiem en primer pla els dos caps d’una parella abraçada en un apassionat petó. Com en l’última escena d’una pel·lícula, la tensió d’un argument que desconeixem, queda alliberat pel petó. No veiem els seus rostres: ella està d’esquena i ell té sobre els ulls una estreta franja negra. Superposada al fotograma imaginat, una numeració tècnica en blanc posa distància entre l’espectador i la calidesa de l’escena.
També és aquesta la funció del blau, refredar la tensió i la violència latent en algunes de les seves pintures, fotogrames retallats de la llarga pel·lícula de la seva vida, amagada o disfressada amb l’ambient del gènere policíac. Hi conviuen les referències al viatge, el motel, la carretera, els espais oberts vistos des de l’automòbil en una atmosfera de fugida i de perill.
És interessant reflexionar sobre el procés psíquic generador de la seva obra, les relacions de l’inconscient i la dialèctica de les imatges. Apropiant-se d’imatges fetes per un altre o per ell mateix anys enrere, crea quelcom de nou. D’aquí el caràcter a la vegada autobiogràfic d’una banda i original de l’altra.
L’autor
(París, 1924 -2018)
Jacques Monory va adoptar els nous llenguatges fotogràfics i del cinema experimental dels anys 50 del s. XX. Càmera en ma, amb la complicitat d’amics com l’editor Robert Delpire o el fotògraf Robert Frank, es va convertir en cronista de la seva pròpia vida quotidiana, registrant minuciosament tot el que veia en els seus viatges, les seves obsessions, somnis, amics i familiars pròxims, descrivint un món blau amb un pigment creat i patentat per ell, el Blau Monory, signatura de gran part de la seva obra.
El blau refreda la tensió i la violència latent en les seves pintures, fotogrames retallats de la pel·lícula de la seva vida, disfressada amb l’ambient del gènere policíac en una atmosfera de fugida i de perill.
La trajectòria de Jacques Monory va estar lligada a la Figuració Narrativa. Joves artistes dels anys 60 d’una generació cosmopolita, estimulada per la força dels nous mitjans de comunicació de masses, la premsa, el còmic, les pel·lícules i la publicitat amb un fort interès pels debats ideològics i polítics d’aquells anys. Aquest grup, del qual Monory va ser una figura destacada, va recuperar la figuració, vinculant-la estretament a les noves actituds socials i comunicatives. Les seves obres buscaven condensar una narració en una imatge.
D’aquí el seu nom, Figuració Narrativa, nascuda i desenvolupada en paral·lel al pop art anglosaxó i als Nouveaux Réalistes impulsats pel crític Pierre Restany.