Jean-Pierre Raynaud

L’obra

Sans titre (Sense títol)
1966
23 x 65 x 45 cm
Encaix: aglomerat de fusta recobert de melamina hidròfug, test, ciment, deixalles, pintura

El cossi ple de ciment en diverses mides i colors va ser el signe de Raynaud. Durant molts any a París, a l’esplanada del davant del Centre Pompidou hi havia un gran cub blanc i al seu damunt un cossi gegantí daurat de Raynaud. Fins el tancament del Museu el 2025 per reformes va estar al 5è pis en una gran vitrina de l’alçada de la planta.
Raynaud ha utilitzat sempre objectes carregats de simbolisme lligats a la pròpia experiència vital. El primer va ser el test de jardineria per a cultivar flors que ell omplia amb ciment com a metàfora de vida tancada o memòria. En aquest cas de la seva primera professió com a jardiner.
L’obra que figura en la col·lecció va ser un regal de Raynaud a Stämpfli com a signe d’amistat després d’haver participat junts en una exposició doble a la Galeria Larcade el 1966.

L’autor

(Courbevoie, França, 1939)

L’obra de Jean-Pierre Raynaud es caracteritza per una estètica radical, freda i molt sistemàtica, que es mou entre l’art conceptual, el minimalisme però que en realitat és una forma molt personal de simbolisme, lligats a la pròpia experiència.
El primer va ser el test de jardineria per a cultivar flors que ell omplia amb ciment com a metàfora de vida tancada o memòria. En aquest cas de la seva primera professió com a jardiner.
Més tard, Raynaud va utilitzar com a segell identitari la rajola ceràmica blanca. Cobria grans superfícies amb rajoles quadrades blanques com les que es fan servir en banys o hospitals però amb juntes o vorada negra, . Aquest patró el va fer servir per a recobrir tot tipus d’objectes quotidians, escultures, sales, contenidors i fins i tot la seva pròpia casa. La repetició del mòdul uniforme remet a idees de fredor, esterilitat, ordre i neutralitat, però també pot suggerir repressió o mort.
Entre 1969 i 1993 va viure en una casa completament revestida de rajoles blanques: era alhora habitatge i obra d’art viva. El 1993 la va destruir ell mateix i en va exposar els fragments en recipients com una mena de sepultura conceptual: una acció carregada de significat sobre la memòria, la destrucció i la persistència simbòlica.
El seu treball transmet sovint una tensió entre ordre i emoció reprimida, entre sistema i trauma: l’art com a acte vital i radical. És una obra que interroga els límits entre vida, espai, cos, memòria i mort en una recerca d’ordre formal que amaga una forta càrrega simbòlica, existencial i emocional.