Pol Bury

L’obra

Volume figé M NC (volum immobilitzat M NC
1993
24 x 35 x 25 cm
Obra original múltiple nº 2/8
Escultura de coure amb pàtina

Els Volumes Figés, Volums immobilitzats i els Volumes Miroir, Volums mirall, van ser dues sèries de petit format que Pol Bury no va deixar de fer al llarg de les últimes dècades de la seva vida.

Com a volum immobilitzat, hem de considerar que un determinat moviment s’ha produït abans. El que tenim davant nostre són les successives posicions d’una mateixa placa quadrada que al girar sobre una de les arestes traça una corba helicoide reglada –generada per una recta- i irregular – ja que cada quadrat és més petit que el seu inferior. L’helicoide és una forma freqüent en la naturalesa, com la closca del cargol.

Mentre que el moviment teòric d’una forma geomètrica de revolució és ideal, per tant etern, en la natura no. La mort atura el moviment i, potser, el pas del temps en el que els components químics l’eternitzaran en forma de fòssil.

La referència a la mort i al fòssil està extreta d’un text escrit per Bury, La lenteur arrêtée , La lentitud aturada), en una plaqueta publicada com a presentació de l’exposició dels Volumes figés el 1996.

La col·lecció comleta de Volumes Figés consta de 28 peces diferents. D’aquesta obra  en concret se’n van produir 8 exemplars numerats; aquesta és la 2/8. Les 28 són diferents i estan ordenades per lletres de l’abecedari, en aquest cas la N. La C indica el material, el coure. Hi ha una altra sèrie gairebé bessona feta d’acer inox polit anomenada Volumes Miroir, volums mirall.

L’autor

(1922, Haine-Saint-Pierre, La Lovière, Bèlgica– 2005, París)

Pol Bury va ser un dels principals artistes cinètics. Un resum de la seva vida artística ha de començar per un breu pas per L’Escola de Belles Arts de Mons amb 18 anys i pel viatge a Brussel·les el 1940 on contacta el grup surrealista i René Magritte. La invasió alemanya de Bèlgica i la guerra acaben amb qualsevol projecte. Bury entra a la resistència i fuig a França. El 1945 acaba la guerra i tot seguit Magritte va organitzar Surrealisme, una exposició internacional amb 36 artistes entre els quals va figurar Bury. El 1948, a París, va girar cap a la pintura abstracta amb el grup expressionista CoBrA (Copenhage, Brussel·les, Amsterdam).

El 1950 es produí un fet transcendental, l’exposició de Calder a la galeria Maeght de París on descobreix el “llenguatge del moviment”. Entén que el repòs no existeix en l’univers i decideix que l’energia, l’espai i el temps havien de ser l’àmbit de la seva recerca estètica. El 1953 adopta definitivament el volum en una exposició a Brussel·les, 10 Plans Mòbils, 10 obres formades per panells geomètriques irregulars superposats de colors plans que al girar al voltant d’un eix central podien ser posicionats independentment. L’espectador els movia formant composicions abstractes pròpies. Aquest joc d’atzar no va satisfer Bury i va eliminar la intervenció exterior introduint petits motors elèctrics ocults que els movien lentament.

La galerista Denise René el va convidar a la històrica exposició Le Mouvement que va presentar el 1955 a París. Va ser un fet decisiu per a Bury. La presència d’obres de Duchamp i Calder prestaven legitimitat a la nova generació d’artistes participants en la que va ser la presentació pública de l’Art Cinètic. El 1958 ja estaven fixades les bases de l’art de Pol Bury: el volum, l’abstracció, la geometria, el moviment i la lentitud.

Al llarg dels anys 60 i 70 produí unes sèries de les quals podem destacar: Les Puntuacions, feixos de finíssimes i llargues varetes del mateix color fosc que la base de suport d’on emergeixen. Es movien lentament de manera vertical o horitzontal. Els extrems de totes elles van pintats amb una petita taca de color blanc que són vistos com una constel·lació de punts flotants imperceptiblement mòbils amb un efecte hipnòtic sobre l’espectador. Els Mobles, formes paral·lelepipèdiques de fusta  damunt de les que cubs, esferes, cilindres i/o piràmides es mouen de manera lenta i imprevisible. Totes les obres mostren l’empremta del surrealisme dels anys de joventut. Lo inesperat, lo enigmàtic acompanyen sempre a un desconcertant sentit de l’humor de caire dadaista.

La seva participació a la Biennal de Venècia de 1964 el va projectar cap els Estats Units on es va consagrar en l’escena internacional. El 1970 va ser professor convidat a Berkeley on va començar una gira retrospectiva que va acabar al Guggenheim de Nova York. Aimé Maeght l’exposà a París i en les seves galeries de Zuric i Barcelona. Aquesta situació el permetrà afrontar projectes en gran format i treballar amb el metall. L’acer, el coure, el llautó possibiliten adoptar el magnetisme com a causa motriu. En els mateixos anys, les superfícies d’acer polides, corbades o esfèriques, animades lentament, van esdevenir miralls que reflecteixen i mouen l’entorn de l’espectador.

El 1973 va començar la sèrie Escultures de corda. Les cordes de piano tensades en una estructura de fusta són polzades per ungles metàl·liques de cilindres seccionats i esferes mòbils. L’atzar compositiu recorda formes musicals pròximes a John Cage. El 1969 havia incorporat l’aigua com a força motriu. L’aigua és un mirall en constant moviment –un tema que ja va interessar els impressionistes- i un medi per a moure els volums geomètrics, sobre tot les esferes. La Font Cinètica per al Museu de la Universitat d’Iowa va ser el primer assaig d’una extensa sèrie de Fonts en espais oberts al públic. A la Fundació Maeght de Saint-Paul-de-Vence, al vestíbul del Museu Guggenheim de Nova York el 1980, als jardins del Palais-Royal de París el 1985, a Seül el 1988 i a Yamagata al Japó el 1994.

Des dels anys 80 fins el final de la seva vida, les Fonts i els Captadors de cel, peces geomètriques d’acer inoxidable a l’aire lliure reflectint el cel, ocupen bona part de la seva producció. Al mateix temps, mai va deixar de fer obres en petit format com els Volumes Figés i els Volumes Miroir sèrie a la que pertany l’obra present.