1970-1990. De la roda al pneumàtic. El relleu i l’empremta

A partir de 1970 fins a 1990, l’obra de Peter Stämpfli abandona l’inventari d’objectes i gestos de la vida diària per centrar-se en un únic tema, símbol i mite modern de la societat mecanitzada: el neumàtic i la seva geometria. Desapareix el color reemplaçat per tons del negre i del gris, es dilaten les dimensions de les obres i els grans formats de pintures i d’escultures es projecten vers l’espai de l’espectador.

El contrast amb la primera sala és total i el domini de negres i grisos crea una atmosfera densa i rarificada. Destaquen en especial dues obres de gran format: Polyester Cord de 1970, amb la que Stämpfli va representar Suïssa a la Biennal de Venècia d’aquell any, i Cavallino de 1972 que va estar entre les obres de la seva gran exposició al Palais des Beaux-Arts de Brussel·les. Dues teles monumentals, de sis metres d’amplada i dos d’alçada, retallades i muntades sobre bastiments que segueixen la forma del neumàtic. Això fa que les obres se separin lleugerament del pla de la paret avançant en l’espai de l’espectador. Stämpfli ja havia posat en pràctica aquesta manera de retallar i muntar la tela -shaped canvas- en l’obra Rouge Baiser que s’ha pogut contemplar en la sala A.

La tercera obra de grans dimensions és 195 VR 14 de 1975. És una ampliació d’un fragment del neumàtic original amb una forma quasi quadrada de prop de tres metres de costat, pintada amb dues tonalitats de negre. La tela està ocupada per signes geomètrics elementals, unitats simples quasi unicel·lulars que s’organitzen en franges horitzontals seguint el ritme i la lògica de la repetició. El resultat és la desaparició de qualsevol indici de figuració. Estem ja al davant d’imatges abstractes emparentades directament amb el minimalisme i el constructivisme.

A partir d’aquesta època, Stämpfli expandeix la seva obra en diverses direccions experimentant amb diverses tècniques i suports tradicionals: el dibuix al carbonet i a la mina de plom sobre paper. També realitza escultures i relleus, algunes monumentals en espais públics i oberts com es mostren la sala: una d’elles, la petita maqueta blanca de preparació de Empreinte de pneu S 155, una empremta de neumàtic de trenta metres de llarg i tres d’amplada que es va realitzar entre 1985 i 1990 al Parc du Petit-Leroy al Departament de la vall del Marne. Aquesta obra, propietat de l’Estat francès s’instal·larà l’any 2026 al gran Parc escultòric de l’Illa Séguin al Sena, al costat de París.

La sala es completa amb dues versions de l’escultura 9 HDT 219 de 1997 en polièster negre i blanc i les projeccions dels films Firebird de 1969 i Ligne continue de 1974.