Antoni Taulé

Les obres

Nautilus 9
2004
110 x 179 cm
Oli sobre tela

L’obra pertany a la sèrie Nautilus, el nom de la nau submarina del capità Nemo, proscrit i solitari, en una cita al protagonista de l’obra clàssica de Jules Verne, Vint-mil llegües de viatge sota els mars. En una escena, Nemo, “Ningú” en llatí, mostra a dos intrusos l’interior de la nau i la gran sala que conté les millors obres d’art de la història de la Humanitat.
Nautilus 9, com ha fet Taulé en moltes de les seves obres, presenta una disposició dividida en un gran espai interior no massa definit i un espai exterior obert per on entra una llum intensa i de tal manera encegadora que no permet veure-la clarament; tan sols el relleu sec i pedregós d’un fragment de costa banyada per un mar en calma. No està de més remarcar aquí que Taulé és un enamorat de l’illa de Formentera, on hi passa llargues temporades.
L’interior és fosc. La llum exterior no penetra totalment. De les parets de la sala penja una vitrina aparentment buida com a l’espera d’algun objecte i un quadre molt conegut de Goya, l’autoretrat de 1815 a les acaballes de la seva vida, ja reclòs. És una altra cita a la manera del “quadre dins del quadre”, potser a manera de mirall.
Taulé utilitza la tècnica clàssica de la pintura a l’oli sobre tela en grans teles on la solitud dels exteriors es multiplica en la dels interiors, deshabitats i on de vegades es fa present un personatge enigmàtic que sembla aturat en el temps.

Une histoire (Una història)
1978
60 x 90 cm
Fotografia

Taulé és pintor però de bon començament  les fotografies eren un mitjà, una eina en el procés previ a la pintura. Però a partir d’un moment el mitjà va confondre’s amb la finalitat. Les fotografies són  tan enigmàtiques com els quadres. Els llocs havien de ser buits, i calia sobretot escollir l’hora i el dia: era molt important de saber captar l’instant que el sol despuntava i la llum penetrava horitzontal a l’interior.
A diferència de la pintura, la fotografia designa l’espera del moment, i després el moment en si, un instant; la pintura, en canvi, s’estén en la durada i es va construint progressivament, en una successió de pinzellades i de capes que transformen el tema i l’impregnen d’una insistència quasi obsessiva. Ja d’ençà dels anys setanta, en fotografies com ara Bonnet rouge (Barretina, 1977), i Miroir (Mirall, 1985), la càmera de Taulé capta l’estranyesa inquietant del lloc, hi disposa uns elements, persones o objectes, profundament ambivalents, enigmàtics, que després en els quadres es poden metamorfosar. A aquesta sèrie fotogràfica pertany l’obra, Une histoire (Una història, 1978) que forma part de la col·lecció de la Fundació després de l’exposició antològica que Taule va presentar l’any 2017.  Si en la fotografia la llum, protagonista principal, delimita nítidament els contorns del lloc i dels objectes, en els quadres el lloc i la llum esdevenen simbòlics, imaginaris. De manera anecdòtica  es pot afegir que el personatge que apareix pensarós en la fotografia és un gran amic de Taulé, l’artista, actor i director de cinema, Michel Pommereulle, desaparegut l’any 2003 i de qui la Fundació té una obra en el seu fons.

L’autor

(Sabadell, Catalunya, 1945)

La pintura de Taulé es fonamenta en la seva  atracció pels grans espais buits. En l’obra de Taulé hi ha la dialèctica del buit: un diàleg dels grans espais interiors amb la llum (o amb el contrallum, com a la sèrie de les coves que havia pintat a Formentera, durant els anys vuitanta, però també en les obres de les altres èpoques). Una dialèctica, per extensió, entre l’espai de dins i l’espai de fora, que penetra en el quadre mitjançant la projecció quasi cinematogràfica de la llum. Una llum que desvela el dedins fosc i en revela la naturalesa inquietant i enigmàtica. I que alhora hi fa avinent el paisatge exterior, indefinit, incommensurable. L’interior és doncs l’escenari de la llum que ve de fora. Un escenari luxós, marcadament arquitectònic. I buit, inhabitable sinó en somnis. Perquè tots aquests espais, aquestes situacions inexplicables, són fets de la matèria dels somnis. Importància, igualment dels passadissos, dels portals, dels llocs de pas, espais imprevisibles.