Com va néixer la Fundació Stämpfli

En l’acte de commemoració dels 15 anys de la Fundació, fruit de l’amistat, la confiança en Sitges i l’interès per l’Art, Peter Stämpfli, Pere pels sitgetans, en aquest escrit publicat per L’Eco de Sitges el 9 de maig del 2015, va recordar:

Amics sitgetans,

L’altre dia em passejava pels carrers de París i tot d’una un senyor m’atura i em pregunta: Vostè és de Sitges, oi?

Jo li vaig respondre amb una mica de recel: Si sou de la policia o del fisc, no cal que m’adreceu la paraula.
Però ell va respondre:

No! I ara! És que soc de Sitges i us conec d’haver-vos-hi vist!

Llavors, més tranquil, li responc: Encantat! Què puc fer per vostè?No res. Em diu. M’agrada parlar del nostre poble que estimem.Doncs, a mi també. Li responc. Fa més de 60 anys que hi vivim.

I ell que continua: S’han fet moltes coses a Sitges, però tu has fet una Fundació d’art. Com ha estat possible de reunir tants artistes per a fer una gran col·lecció d’art?

L’amistat. Li responc. A París volten molts artistes i del món sencer. En vam conèixer uns quants amb qui ens vam lligar d’amistat. I, sobretot, la confiança en Sitges i l’interès per l’art.

Llavors ell va preguntar: Com has tingut la idea de fer una Fundació d’art, i quan vas començar?

Tot va començar l’any 2005, quan em van convidar a participar en una taula rodona. Tothom parlava dels projectes i del futur per a Sitges. El meu discurs va ser breu:
«A Sitges teniu de tot: Festivals de cinema, de poesia, de jazz, de pintura, de música, de teatre. Festes populars, congressos, concerts. Teniu tres museus – el Cau Ferrat, el Maricel, el Romàntic. Teniu en Rusiñol! I tantes obres d’un valor inestimable en el seu Cau, com el Greco, Picasso, Gargallo, etc. Teniu una col·lecció magnífica i única d’obres del segle XIX i XX. Vaig dir. Ho teniu tot. però… us falta una cosa!: Us falta l’art contemporani internacional»

L’alcalde, Jordi Baijet en aquella època, em contesta:
«M’agradaria molt dotar Sitges d’un museu d’art contemporani i internacional, però no sé quines obres he de comprar i, a més a més, no tinc els diners per fer-ho»

I jo que li vaig respondre:Si ens fas confiança, a l’Anna i a mi, dins d’un any us portarem una col·lecció d’obres d’art modern internacional a Sitges. Tot seguit em vaig adonar de la gran responsabilitat que em queia a sobre.

Tornant a París, on tinc el meu treball, l’Anna i jo ens vam posar a la feina: Trucades, moltes trucades, per a explicar el nostre ambiciós projecte i per a convèncer els nostres amics artistes, crítics d’art, directors o responsables de museus a creure-hi. Moltes visites als seus estudis, que, per cert, van ser una gran experiència i de molt interès per a mi, per a explicar què era Sitges i què hi volíem fer un ambiciós projecte. També vam encarregar al nostre amic notari que ens preparés l’escriptura de la fundació i uns escrits de donació de les obres, i a l’alcalde Baijet que ens fes una carta de suport per deixar clar que era un projecte amb futur i per Sitges. De mica em mica, m’adonava de la importància que agafava la iniciativa que ens ocupava tots els dies i durant mesos. De fet, entre 2006 i 2011 vaig deixar hores i més hores a fer la col·lecció i imaginar i construir l’edifici.

Ens va costar de convèncer alguns dels artistes, perquè totes les obres de la col·lecció són donacions a la nostra Fundació, i, per tant, al poble de Sitges. No n’hi ha cap ni una de comprada. I els artistes, de mica en mica, ens van fer confiança. La primera pedra estava posada.

Al cap d’un any, amb tot l’entusiasme, vaig poder comunicar a l’alcalde, que, per cert, em participava els seus dubtes sobre el resultat de l’empresa, que ja teníem la fundació, una part de la col·lecció i dos edificis al carrer d’en Bosc per posar les obres. Vam fer una roda de premsa a l’Ajuntament per explicar-ho i l’alcalde Baijet va dir allà: «Per posar les obres us dono el mercat vell del peix, que avui dia ja no serveix per a res, perquè ja en tenim un de nou.»

No li vaig donar les gràcies, però vaig quedar molt content, perquè el meu projecte era per la Vila de Sitges i aquesta resposta el feia gran. Però l’alcalde continuava amb dubtes per la feina i no volia pronunciar-se de debò fins no tenir les obres a Sitges i veure-les.

I així va ser. Un cop vam tenir la major part de la col·lecció reunida, la vam voler dur a Sitges i vam pensar en fer una presentació al poble de tot el que havíem reunit. A l’estiu de 2009 vam imaginar una exposició al Miramar, perquè les obres dels edificis de la fundació eren lentes. L’alcalde i el regidor de Cultura, llavors en Gabi Serrano, i el director dels museus, llavors en Toni Sella, van posar data: Finals de març de 2010. Vam començar a convidar els artistes donadors i fins i tot el conseller de Cultura de la Generalitat (ens va rebre al seu despatx de la Rambla el 26 d’agost de 2009) perquè ens acompanyessin aquell dia amb tota solemnitat.

I, efectivament, la col·lecció va arribar a Sitges en un gran camió que duia les obres des de París, i en arribar a Aiguadolç, la policia local el va esperar i el va acompanyar fins a la Torreta, i des d’allà el nostre tan estimat Isidre Panyella va tirar 21 morterets de salutació i de benvinguda de Sitges a les obres.

El dissabte 20 de març es va inaugurar a l’Edifici Miramar la primera part de la col·lecció, a la qual tots els artistes donadors eren convidats per a participar en l’esdeveniment. Tots van acceptar la invitació i es van desplaçar des de França, Itàlia, Suïssa, Escòcia i més països, i es van hostatjar a l’Hotel Calipolis. Feia molt de temps que Sitges no reunia tants artistes de tant de renom en un sol dia!!! La vigília vam fer un sopar d’agraïment a La Fragata i el mateix dia 20, la nit de la inauguració, un altre sopar al Pic-Nic on ens van acollir els germans Matas que sempre ens han mostrat estima. No cal dir que tots els nostres amics estaven contents d’estar amb nosaltres i molt gelosos pel que havíem fet l’Anna i jo, i tots es van enamorar de Sitges i guarden bon record d’aquells dies. L’exposició va tenir èxit de públic i va estar oberta fins al 23 de maig i vam fer-hi algunes visites guiades amb molta gent, algunes per Serge Lemoine i altres per Daniel Giralt-Miracle, els dos molt bons amics. L’Ajuntament va editar un catàleg magnífic en dues versions, una en català i francès i l’altra en castellà i anglès que encara ara són una bona carta de presentació.

I.. bé! A la feina….L’Ajuntament ens va deixar l’edifici del mercat buit, només amb les quatre parets brutes. I jo em vaig comprometre a fer de les quatre parets un museu fent ús també de l’estudi que tenia a la part de la casa dita Can Mec, que tinc deixada al Grup d’Estudis perquè hi faci la seva tasca cultural. L’obra es va allargar més d’un any i va acabar a finals de 2010, sempre amb la col·laboració de Josep Maria Coll Guinart, l’arquitecte amic que va acompanyar-nos sempre en aquest projecte.

El dia 30 de gener de 2011, un diumenge al matí, vam hissar amb gran assistència de públic i poble i amb gran pompa, la bandera de la Fundació sobre l’edifici de l’antic mercat del peix per a inaugurar les instal·lacions i poques setmanes més tard, ja hi teníem exposada la primera part de les obres, totes cedides de franc amb una gran generositat de part dels artistes o dels seus descendents, al poble de Sitges a través de la fundació.

La resta ja la coneixeu. Els primers dies de 2016 vam començar unes obres molt importants al carrer d’en Bosc 5 i 7, que tothom coneixia per «Can Serramalera». Vam enderrocar l’interior i fer un soterrani i finalment, el 13 d’octubre de 2018 vam poder comunicar els dos edificis que vam presentar al públic buits, sense obres. En el nou edifici hi ha tres noves sales d’exposició on des del febrer de 2019 puc oferir a Sitges una selecció de la meva obra.

Avui som feliços i estem orgullosos d’haver pogut portar a Sitges l’art contemporani internacional, i donem gràcies a Sitges i als sitgetans per la confiança que ens han fet durant tots aquests anys, per a enriquir la cultura del nostre poble, i per haver-nos acompanyat sempre en tots els actes i exposicions que hem fet en la fundació.

En la meva vida només he tingut dos amors: l’Anna i Sitges.

El sitgetà que m’havia aturat pels carrers de París escoltava interessat. «Gràcies Peter, Pere que et diguem nosaltres», va dir. Després, tot explicant-me que havia visitat l’art contemporani internacional i les obres meves que hi ha exposades, em va preguntar:

Una sola pregunta: Com situes la teva obre en l’art contemporani?

I jo que responc: M’han situat en el Pop Art i la Figuració Narrativa – fins a dir: “Stämpfli és un artista figuratiu que fa de l’abstracció” i “Stämpfli és un artista abstracte que fa figuració”. La meva obra és una constant, una anàlisi, un diccionari de la vida quotidiana. Dels gests de cada dia i dels objectes del nostre entorn fins a arribar al símbol de la nostra època: l’automòbil: Del volant a la carrosseria, de la carrosseria a la roda, de la roda al pneumàtic i a l’ampliació monumental de la seva estructura en totes les formes, colors, tècniques i dimensions, per arribar per últim al seu negatiu: l’empremta. Ja em diràs!!!!!

Pere Stämpfli
París
Primavera de 2025