Les exposicions permanents

UNA (RE) VISIÓ DE L’OBRA DE PETER STÄMPFLI
Dels objectes a l’abstracció

Algunes de les pintures de Peter Stämpfli estan acostumades a fer entrades espectaculars allà on van. Així ho va fer l’any 1970 Polyester Cord, una obra de sis metres de llargada, travessant dalt d’una llanxa la llacuna de Venècia fins el Jardins de la Biennal davant l’expectació dels que van veure com entrava en l’edifici que l’arquitecte Bruno Giacometti havia projectat pel Pavelló de Suïssa.

Polyester Cord o Cavallino, que poden presumir tant d’amplada com d’alçada, són dues de les icones de la Fundació Stämpfli, acompanyades de la resta de les trenta-una obres que resumeixen l’evolució de la seva trajectòria artística.

Sala A
En la Sala A s’exposen obres dels anys 60, quan Stämpfli va utilitzar imatges del carrer per elaborar un personal diccionari “d’objectes i gestos de la vida quotidiana”.

• Gestos: passejar amb gavardina, llegir un diari del matí o apropar-se als llavis una tassa de cafè.
• Objectes: les verdures per fer un brou , el volant d’un cotxe, un tomàquet, una roda davantera amb parafang.
• Imatges: grans formats, composicions simples i fotogràfiques, colors vius immobilitzats en el buit, signes trivials trets de context, pintura a l’oli.

Abans d’abandonar la sala, una obra en la paret del fons, Wildcat nº 2, la de la roda amb parafang que gira lleument cap a nosaltres, ens adverteix que no és una pintura com les altres, que a partir d’ella tot va començar a canviar.

Sala B
I quin canvi! En el temps de baixar a la Sala B, es comprova que estem entrant en un altre món. Ha desaparegut l’objecte i el color; només negres i grisos en el regne del neumàtic. Només el neumàtic i la seva geometria, símbol i mite modern de la mecanització.

Un espai presidit per Polyester Cord i Cavallino, envoltats d’altres obres de dimensions i tècniques diverses, olis, dibuixos al carbó i a la mina de plom, escultures, relleus i empremtes. L’espectador és convidat a no limitar-se a una mirada general des de certa distància. Convé apropar-s´hi i comprovar que aquestes dues obres principals de dimensions tan generoses són el resultat de la repetició de petites i bàsiques formes geomètriques.

Constatar-ho ens permet descobrir-ne d’altres, aparentment més modestes, on la forma exterior del neumàtic ha desaparegut. Allò que queda són senzilles imatges abstractes formades tan sols per elements geomètrics similars a una construcció elemental emparentada directament amb el minimalisme. Del món real només en queden uns enigmàtics noms, M + S Contact per exemple, que no són res més que el nom propi dels models que els ha inspirat.

La desaparició de qualsevol indici de figuració és encara més nítida en una altre obra pròxima: 195 VR 14 de 1975. És una gran obra quadrada, de tres metres de costat i també construïda amb signes geomètrics elementals, unitats quasi unicel·lulars que s’organitzen en franges horitzontals negres seguint el ritme i la lògica de la repetició.

Sala C
En la Sala C, un altre canvi insospitat. La continua investigació de Peter Stämpfli sobre noves possibilitats pictòriques encara inexplorades, desemboca, a partir de 1990, en un espectacular renaixement del color. La rigorosa geometria de unes formes que només llunyanament podem relacionar amb una derivació del neumàtic, és inundada per peculiars camps de colors, vius i plans: vermells, taronges, grocs, negres, blaus, que juguen amb la nostra mirada per inspirar la nostra imaginació.

La referència al món de la representació ha desaparegut definitivament mentre les obres de la sala ens permeten explorar l’esclat dels matisos de la pintura a l’oli, de la pintura acrílica, de l’aquarel·la i del pastel.

Des de 1963 hem travessat un pont que al llarg de prop de 40 anys ens ha portat des de el món banal dels objectes de la vida quotidiana a la radicalitat de l’abstracció desmentint la incompatibilitat entre formalisme i representació.