Dades biogràfiques
Pintor espanyol nascut el 1935 a Toledo. Alumne del pintor figuratiu Daniel Vásquez Díaz durant el període de 1949 a 1954, Canogar és un pintor abstracte informal i de la matèria. És membre del grup madrileny El Paso des del moment de la seva creació, el 1957, juntament amb Antonio Saura, Manolo Millares, Luís Feito i Pablo Serrano. Posteriorment passa a ser figuratiu i crea combinacions i relleus relacionats amb la situació política del seu país, que durant els anys 60 estava sota la dictadura franquista. Canogar torna a l’abstracció el 1976, moment en què la seva pintura juga amb l’oposició entre les formes geomètriques i les superfícies irregulars. L’artista viu als Estats Units del 1965 al 1966 i a Berlín del 1972 al 1974, i rep nombrosos premis internacionals, com el de la Biennal de Sao Paulo el 1971. Les seves obres s’exposen als museus més importants d’Europa, d’Amèrica del Nord i del Sud, i avui dia és reconegut al seu país com un dels grans artistes espanyols de la segona meitat del segle XX.
Cronologia breu
L’art de Canogar evoluciona de manera paral·lela a la història d’Espanya durant la segona meitat del segle XX. En finalitzar el seu aprenentatge, l’artista adopta un estil abstracte marcat per la pintura informal de l’època com a reacció contra la ideologia del règim franquista. Igual que els altres membres del grup El Paso, treballa la matèria, la textura, d’una manera molt expressiva. A partir de 1968, l’artista dirigeix la seva força de contestació cap a la figuració i fa unes obres a mig camí entre la pintura i l’escultura, una espècie d’alts relleus fets de motlles de parts del cos humà o de cossos sencers, d’objectes reals i de parts pintades. Els subjectes que representa tradueixen la violència que hi havia al seu país i posen de manifest el seu compromís polític. L’art de Canogar és un art de contingut que expressa missatges com els del grup espanyol Equipo Crónica o els de determinats artistes de la figuració narrativa a França. Canogar trasllada a les seves composicions la pràctica del relleu, que recupera del seu període anterior. Juga amb les matèries i amb els cossos escapçats, i s’inspira en l’art pop, concretament en les escultures de George Segal i d’Edward Kienholz, per recórrer a la tècnica del gravat i del fragment. Els seus relleus a escala 1 manifesten una gran força expressiva que no conserva en tornar a l’abstracció el 1976. A partir d’aleshores, es dedica a l’execució de grans quadres que tradueixen en una relació dialèctica l’oposició entre la geometria i allò informe, entre les superfícies de colors uniformes i la factura lliure i espontània
S. L.